La dispersibilitat de la cel·lulosa carboximetil és que el producte es descompondrà a l’aigua, de manera que la dispersibilitat del producte també s’ha convertit en una manera de jutjar el seu rendiment. Aprenem més sobre això:
1) S'afegeix una certa quantitat d'aigua al sistema de dispersió obtingut, que pot millorar la dispersibilitat de les partícules col·loïdals a l'aigua, i és necessària que la quantitat d'aigua afegida no pugui dissoldre el col·loide.
2) Cal dispersar les partícules col·loïdals en un medi de portador líquid que sigui miscible en aigua, insoluble en gels solubles en aigua o sense aigua, però ha de ser més gran que el volum de les partícules col·loïdals perquè es puguin dispersar completament. són alcohols monohidrics com el metanol i l’etanol, l’etilenglicol, l’acetona, etc.
3) S’ha d’afegir una sal soluble en l’aigua al líquid portador, però la sal no pot reaccionar amb el col·loide. La seva funció principal és evitar que el gel soluble en aigua formi una pasta o coagula i precipitació quan estigui en repòs. S'utilitzen habitualment el clorur de sodi, etc.
4) Cal afegir un agent en suspensió al líquid portador per evitar el fenomen de la precipitació de gel. L’agent principal en suspensió pot ser la glicerina, la hidroxipropil metilcel·lulosa, etc. L’agent en suspensió ha de ser soluble en el portador de líquids i compatible amb el col·loide. Per a la carboximetil cel·lulosa, si s’utilitza el glicerol com a agent en suspensió, la dosi habitual és aproximadament del 3% -10% del líquid portador.
5) En el procés d’alcalització i eterificació, s’han d’afegir tensioactius catiònics o no iònics i s’ha de dissoldre al portador de líquids per ser compatible amb els col·loides. Els tensioactius utilitzats habitualment són lauril sulfat, la glicerina monoester, èster d’àcids grassos propilenglicol, la seva dosi és d’aproximadament el 0,05% -5% del líquid portador.
Posat Post: 04 de novembre de 2012